L'independentisme és Guerra

Si hem de parlar d’independentisme en parlem, cap problema. Però no ens amaguem en discursos falsaris i anem al gra. Si hem de parlar d’independentisme parlem-ne i llavors parlem de guerra i metralleta. Molt de compte amb les innocentades, que l’independentisme al final pot ser això. Guerra, trinxera, metralleta i tanc. Si un independentista creu que es pot assolir la independència sense pistola, està equivocadíssim, a banda que podria ser un ingenu i un imprudent. Masses intel·lectuals parlen de país ocupat i altres mandangues i, cosa curiosa, obliden la barbàrie que podria suposar el procés. Si algú pensa que Espanya mai desplegaria el seu arsenal, és que no vol veure les coses tal com són. I no només Espanya desplegaria l’arsenal, també molts catalans que se senten espanyols ho farien, i això seria el cataclisme. Pensar que una guerra és impossible és voler jugar amb foc i no cremar-te. També semblava impossible una guerra civil a Europa als anys noranta i mireu què va passar a l’antiga Iugoslàvia. Si ara que l’independentisme agafa força, ve un jutge de l’Audiència Nacional i emmanilla a Prenafeta i Alavedra – aquest és el discurs dels qui veuen en la detenció, un atac d’Espanya- no vull ni pensar què succeiria si l’independentisme passés a ser una realitat en comptes d'un un mer somni. Si us penseu que tants catalans espanyols acceptarien dòcils la proclamació de la independència amb la dosis d'odi que suposa aquesta proclamació envers espanya- i no em digueu que l’independentisme no és ,en part, odi a Espanya perquè ja fa temps que vaig deixar de posar-me els panyals – aneu molt, però que molt equivocats. Si voleu parlar d’independència, en parlem, però ja n’hi ha prou de parlar de guerra ideològica quan és sabut que aquesta mena de guerres no existeixen més que ens els cervells de quatre intel·lectuals.