Les amenaces de Lluis Llach

Les amenaces de Lluis Llach dirigides contra els funcionaris se les hauria de dirigir en primer lloc contra ell mateix i en segon lloc contra els seus companys de govern. Lluis Llach exigeix coratge i compromís sense fissures als funcionaris, en comptes d'exigir-se a ell mateix deixar de ser el farsant que és, juntament amb els seus companys de partit, tots ells uns farsants que encara avui diuen que celebraran un referèndum quan saben perfectament que no el celebraran.

Aquest cinisme d'exigir als funcionaris el que tu mateix no ets capaç de fer. Aquest cinisme d'exigir als funcionaris desobediència de la llei espanyola, per bé que tu mateix, tu i els teus companys de viatge, tots uns farsants de primer ordre, sou els primers que obeireu la legislació espanyola i en conseqüència no fareu el referèndum que prometeu celebrar. Referèndum o referèndum.

Lluis Llach apel·la a la llei de transitorietat jurídica per amenaçar als funcionaris, una llei que ja en si mateixa és una estafa, ja el mateix terme "transitorietat" és un engany colossal, un engany que hauria de suposar les sancions més severes, a Lluis Llach el primer; transitorietat, com si existís la transitorietat en una ruptura que només pot ser unilateral. L'estat espanyol no concedirà mai una possibilitat de trànsit entre una legislació i una altra; perquè hi hagi trànsit primer ha d'haver-hi acord, per construir un pont primer ha d'haver-hi cimentació en una banda i l'altra del riu; l'estat hauria de permetre acordar la independència, aleshores podria haver-hi transitorietat, però sense acord, i aquest acord no esdevindrà en tant l'estat no concedirà la possibilitat d'acordar la independència, com és natural, esclar, sense acord -deia- no pot haver-hi transitorietat possible.

Lluis Llach amenaça als funcionaris partint d'una llei de transitorietat que és mentida, ja que no hi ha transició possible en aquest procés, almenys a curt termini, sinó ruptura, cop d'estat és l'únic que pot haver-hi per assolir la independència. Les úniques sancions de les quals parla Lluis Llach haurien de ser imposades a ell i als dirigents del procés, per mentiders, sí, per jugar amb els sentiments de la gent, unes sanciones ben severes autoimposades per ser tan frívols i tan deshonestos, unes sanciones continuades mentre duri aquest engany miserable que ha estat i continua sent el procés.

Independentistes. Covards.

Ara comença la campanya de la declaració de la renta i tots els independentistes la presentaran a l'agència tributària de l'estat espanyol, només perquè saben que l'estat els tornarà abans els diners. Només per això. Amb una massa independentista d'aquest baix nivell de compromís, és natural que els governants puguin dir que faran un referèndum o referèndum per després trobar qualsevol excusa per no acabar fent el que van prometre.

Els governants saben que els seus votants independentistes gasten la mateixa comèdia que ells i en conseqüència saben que cap responsabilitat els exigiran quan finalment acabin no celebrant un referèndum. Quines responsabilitats podrien demanar els votants si després no són capaços ni tan sols de presentar la seva declaració a l'agència Tributaria catalana. Quina mena de valentia podrien demanar si a l'hora de la veritat el que preocupa als votants de juntspelsí no és la independència de Catalunya sinó quan l'agència tributària els tornarà els diners.

Els dirigents processistes no es pixen en els seus votants, això seria com dir que els votants realment estan disposats a pagar el preu, els dirigents processistes donen als seus votants justament el que ells volen: delectar-se en la derrota i utilitzar-la d'excusa per continuar ajaguts a la gandula, poder fer el ploricó, fer el ploricó de nou com a excusa per no haver d'afrontar cap responsabilitat real. Faig el ploricó però després presento la meva declaració de la renda a l'agència tributària de l'estat espanyol.

Ahir un tuitaire deia (i amb raó) que molaria que algun governant català ens tractés de persones adultes. Tanmateix, com pot un governant tractar a un independentista d'adult si resulta que la gran majoria són com aquests que fan veure que es barallen quan en realitat només es donen copets de pit però sense acabar mai de donar el cop de puny. Pura comèdia, pur infantilisme, els independentistes els importa ben poc la independència de Catalunya, és tot un assumpte de postureig o una moda que està de moda seguir-la. Res més.

El que importa als independentistes – insisteixo- és que l'estat els torni els diners de la declaració com més ràpid millor. I de cara als dirigents, no hi ha un governant a Catalunya disposat a entrar a presó per la nomenada llibertat del seu país. Cap. Es comparen amb Mandela però cap d'ells té la menor intenció d'entrar en una presó espanyola. I mira que les presons espanyoles són modèliques si les comparem amb les sud-africanes de l'apartheid. Però ni així.

L'independentisme pot apel·lar a eslògans que semblen trets d'una pel·lícula de Mel Gibson però a l'hora de la veritat el que defineix als seus governants i als seus votants és justament la facilitat amb què es poden comprar. Tu treu-li la paga a qualsevol diputat del PDeCAT, i veuràs fins on arriba el seu independentisme. Tu treu-li la nòmina d'un mes a un votant independentista. Però si no són capaços ni de presentar una simple declaració de la renta a l'agència del país. Però si acabada de presentar la declaració a l'agència tributaria de l'estat espanyol et diran que estan disposats a arribar fins al final. Entenguem-ho. Entenguem que Rajoy faci esport plàcidament aquests dies per la Ruta da Pedra e da Auga. Entenguem-ho.