El conseller Jané

Torna Espanya a matar-nos. No va passar ni un dia des de la matança dels agents rurals i el conseller d'interior, Jordi Jané, ja culpava directament a l'estat espanyol. Ni un dia va passar de la matança i el nostre conseller ja culpava a la Guàrdia civil de no revisar bé els protocols de concessió dels permisos d'armes. Ni un dia va passar i ja el conseller demanava que fossin els venerats mossos els que tinguessin la competència en la concessió dels permisos. Ni un dia per dir-nos que Espanya ens mata, que la Guàrdia civil fou corresponsable de la matança i que això amb els mossos no hauria passat.

Cap respecte va tenir el conseller per la tragèdia utilitzant-la per vendre altra vegada el missatge que tot el dolent que passa a Catalunya és culpa de l'estat espanyol. Si la competència en la concessió dels permisos d'armes l'haguessin tingut els mossos d'esquadra res hauria dit el conseller sobre una pressumpta falta de diligència de la seva policia; però com la competent en la matèria és la policia de l'estat enemic, vinga som-hi, fot-li canya conseller, no et tallis, total són dos agents rurals morts i hem d'aprofitar-ho tot, també una matança, per dir-li al nostre poble que l'estat espanyol no és que només ens robi, és que també ens mata.

Tothom sap que un estudi psicològic, previ a la concessió del permís d'armes, pot ser burlat amb facilitat, i que cap psicòleg, sigui de la Guàrdia Civil sigui dels mossos, té la capacitat d'endinsar-se en l'interior d'una persona per arribar a extreure'n l'entrellat de la seva maldat. Tothom sap que si els mossos haguessin tingut la competència, l'assassinat s'hauria produït igual, però això al conseller li és igual, es tracta d'assenyalar l'estat enemic, dir-nos que l'estat és negligent perquè no està prou preocupat per la nostra seguretat.

La demagògia, en determinats àmbits, encara és tolerable, però en el context d'una tragèdia com aquesta, que un conseller, el nostre conseller d'interior, ràpid acusi la Guàrdia civil, sense profunditzar en el protocol de concessió d'armes, sinó acusar, acusar Espanya com qui es tira un pet, aprofitar la tragèdia per llençar l'eslògan de l'Espanya ens mata, determina la mesquinesa d'aquests dirigents mancats de tot escrúpol inclús també si es tracta d'imputar l'estat espanyol en l'assassinat de dos agents rurals.

La cavalcada independentista

Els fanalets, tota aquesta porqueria, i els nens, pobres, que tothora deuen estar a casa amb els pares embolcallats amb la bandera. Que el dia de reis hagin de portar els fanalets amb l'estelada no és més que una extensió d'aquesta educació política feta d'eslògans absoluts que aquests pares independentistes inoculen als seus fills dia rere dia. Si a casa ja viuen aquest clima d'imbecil·litat ideològica, no crec que anar a una cavalcada de reis amb un fanalet els causi més mal del que ja pateixen.

Gent de Vic, ja se sap, encefalograma pla, genteta que no coneixen ni volen conèixer el dubte i aquests nens que reben una educació ideològica unidireccional, Espanya és caca i Catalunya és el paradís, aquests eslògans que no donen peu al debat ni al pensament, que només causen que els nens ja creixin com ovelletes beeee beeee. Una educació que no dóna apertura a què el nen interioritzi que no tot és blanc i negre i que sempre hi ha clars obscurs en totes les ideologies que surten al carrer a manifestar-se.

La cavalcada independentista no és res de l'altre món, si considerem el context d'adoctrinament en què creixen els nens, sota la boira tot el dia, sense possibilitat d'encarar el camí ideològic a la manera d'un mateix, amb tot aquest plegat d'estelades penjades a les façanes, gentola del sí sí sí i del no no no, que els determina ja per sempre, a no ser que tinguin la sort d'estar dotats d'una certa curiositat intel·lectual.

Aquest independentisme folklòric que és fortament asfixiant ens els pobles. Berga, Vic, viles per on es passeja amb la temença que tothom t'està vigilant. Vaig passar una nit a Berga amb la meva dona en ple hivern, vam passejar pel poble i acabàrem espantats, amb tots aquells carrerons plegats de cartells de la Cup, i les estelades pertot, com si allò fos un camp de concentració ideològic. 

A Barcelona tot aquest simbolisme reivindicatiu, pancartes i banderoles i grafitis, que duen implícit l'odi i el rebuig a qui pensa diferent, queda difuminat en la vastitud de la ciutat, en el fet que aquí hi ha un independentista intel·ligent, allà n'hi ha un dels de l'Espanya caca i Catalunya paradís, més enllà tens un que no en vol saber res de l'independentisme i al voltant tota una multitud de gent que els del tot indiferent aquest tema polític.

Un no se sent vigilat, un no sent que des de les finestretes de les cases estan analitzant la teva quota revolucionària o de compromís a la causa, cosa que sí que passa en aquests pobles reduïts on tothom es coneix i on ha de ser impossible viure si no combregues sense dubtar amb la ideologia plana del conjunt de la vila. Pobles en què es fan cavalcades independentistes, una continuïtat natural del que viuen els minyons cada dia a l'escola, a casa, al lavabo, on de ben segur el paper de vàter ja du pintades les quatre barres, a tot arreu les quatre barres, a tot arreu l'estelada i també esclar a la cavalcada de reis.