Dilluns

Tinc una serie de plans que si tingués els ous de dur-los a terme, seria magnífic. En primer lloc, anar-me’n a viure a la República Dominicana, concretament a la Romana. Per tal de poder assolir aquest objectiu hauria de forçar un acomiadament a l’empresa. Hauria de portar-me malament, fer algunes coses que no agradessin gens als capos i que m’acomiadessin amb el corresponent pagament d’una indemnització. Entre aquesta sucosa indemnització i el pagament de l’atur en tindria suficient per viure tres anys. En aquest temps m’hauria d’espavilar i trobar una feina a la Romana que no fos passar-me tot el dia en una merda d’oficina redactant merdoses demandes i fent-li la pilota a cap jefe. Seria una feina a l’aire lliure, això segur, allunyada dels maleïts ordinadors, una feina aprop del mar, no sé, un negoci que em pogués muntar per a turistes. Per banda de la meva dona, ella encara ho tindria més fàcil per trobar una feina acceptable en un bon hotel de la zona. Com el seu currículum inclou un màster en direcció d’hotels a la universitat de Sant Pol, l’agafarien ràpidament, n’estic convençut. Allà valoren molt aquesta mena de màsters espanyols. O ara que ho penso, també podria cercar la feina des d’aquí i després fotre el camp amb la feina a la butxaca i per tant amb uns ingressos assegurats. Aquesta mena de plans se m’apareixen cada dia amb més nitidesa. El fàstic que em produeix aquesta Europa empastillada, acomplexada, amargada, arrogant fins a dir prou, trista, vella, cruel i classista, el fàstic per aquesta civilització és a vegades tant gran i les ganes de viure una aventura ,tant intenses, que el somni de marxar amb la meva dona a viure a una illa del carib se’m presenta com la porta oberta a la vertadera alegria de viure.

Gràcies Carnisser

Això dels hospitals és una collonada. Tot en ells em fastigueja tret de les infermeres que són com papallones volant sobre un cúmul de merda. N’hi havia una de joveneta, però, que feia el torn de nit, molt guapa i molt altiva ,per cert, i que a banda de repulsiva era una mala puta i em vaig barallar amb ella perquè tractava al pare amb una mala llet que bé calia que li parés els peus – Escolta malfollada , com tornis a entrar en aquesta habitació jo mateix m’encarregaré que surtis d’aquí amb un expedient que et farà caure de cul-. Se’n va anar espantada i la va substituir doncs una papallona rossa d’una cincuanta anys que tocava al pare amb la dolçor que qualsevol malalt es mereix. Quan entrava a l’habitació a les dues del matí tota l’habitació s’il·luminava amb la seva presència, dolces mans que sabien acaronar la panxa oberta i després cicatritzada pel carnisser del metge. Com em vaig quedar a dormir i romania estirat al sofà amb calçotets, me’n donava compte quan la papallona entrava a l’habitació, i me la mirava amb un ull mig obert, i respirava tranquil de saber que aquelles mans adormien tan tendrament el cos cicatritzat i esbudellat del pare. L’hospital és un munt d’intestins i de tota i quanta merda portem a dins, estem fets de carn i la carn és com els filets que ens talla el carnisser. Sóm carn i aquesta veritat omple de foscor la teva ànima que és immortal i que no sap com encaixar aquest cop baix. Aquesta és la veritat dels hospitals. Quan varen pujar al pare després de l’operació, la seva boca tiritava i l’anestesia l’havia deixat mig adormit, però em va mirar i em va dir- Aiiii he notat el tall que m’han fet- i va cloure els ulls, talment com un pollastre o un vedell degollat. Això no treu que no haguem de lloar la immensa destresa dels metges i els seus coneixements que ens han permès el bisturí, l’anestesia i l’aplicació de les drogues per evitar dolor i aquella perfecció en la cicatriu. El pare ja és a casa plenament recuperat i jo content que la civilització serveixi també per alguna cosa. Aquesta civilització del jardí ben decorat i la casa adossada que ens ha portat la sang i la guerra, també ha possibilitat que el pare se n’hagi anat a casa ple de salud i amb unes ganes renovades de viure i per tant de seguir fent el gamberro. Gràcies carnisser de cossos humans.

Sostres Acomiadat II

El Sostres era de llarg l’articulista més llegit del diari Avui. Tot i així l’han acomiadat. Molts dels qui compràvem l’Avui ho fèiem perquè encara pensàvem que hi havia en aquest diari un espai pels lliure pensadors. Ja no és així des que han fumut Sostres al carrer. El desencant és absolut quan els polítics amb la complicitat de tota una colla de putes periodistes, examinen amb lupa el contingut d’un diari fins al punt que són capaços de fotre fora a l’escriptor més llegit de la premsa catalana. El desencant és absolut quan ja no es dona cap importància al continent i a aquella forma de lliscar que tenien els poemes en prosa escrits pel Sostres en el seu Llir entre Cards. Perquè més enllà d’aquell to incendiari que tenien a vegades els seus escrits, hi havia la poesia i una rima que jo no he trobat mai en d’altres escriptors. No es notava l’esforç que deuria fer per aconseguir que cada frase prengués el to adequat i aquella manera que tenia d’acabar els seus articles sense cap obstacle, sense cap entrebanc que en dificultés la lectura. Tot això no té cap mena de valor per uns polítics obsessionats per un determinat contingut. Tan imbècils com són i tan mancats de sentit de l’humor, ells només es queden amb els quinquis del baix i el choped dels pobres i aquell discurs èpic i tronat dels bons i els dolents que tant els molestava. A mi aquestes coses em fan molta llàstima. Ho dic de veritat, que una colla de governants que ja des de la més tendra joventut els veus grimpant i fent l’imbècil amb els megàfons, siguin els que decideixen a qui van a parar les subvencions i qui és digne d’escriure en un diari, em fa molta, molta llàstima.

Sostres Acomiadat

Han fotut fora al Salvador Sostres del diari Avui. Quan dic que aquest país està infectat de putes periodistes, em refereixo precisament a aquesta expulsió. Els diaris venen plens de putes al servei del poder que escriuen com el cul i donen lliçons de moralitat sense haver-se atrevit mai a escriure cap article que sigui una mica punyent. Al Salvador l’han fumut fora pels mateixos motius que varen expulsar Losantos de la Cope. En el mon del periodisme ja no s’admeten les veus lliures i encara menys el talent en paraules majúscules. No s’admet que algú pugui treure la winchester i per això es pot dir que el periodisme actual és fill predilecte d’una dictadura ideològica, per no dir política, que també. Aquí tenim un parlament per fer bonic. Tot és comèdia quan no deixen que el millor articulista del país escrigui en premsa escrita. Federico per la seva banda i després de veure’s obligat a llepar-li el cony a la Esperanzita, ha sabut crear la seva pròpia ràdio i ha posat aquesta antena pirata meravellosa al Tibidabo per seguir disparant a Catalunya. També Pedro Jota, el millor director periodístic d’Espanya, ha sabut mantenir-lo a El Mundo. Però l’Avui, aiii l’Avui i el seu vol de gallina de corral, l’Avui naufraga, l’Avui s’obre de cames a la polla sociata perquè no té un Pedro Jota al capdavant que sàpiga aturar aquesta voluntat política exterminadora de talents, de genis que saben donar-li al mon aquesta supra-visió única, indomable, aquesta força que ho arrossega tot. Si Sostres hagués sigut un espanyolista i la seva columna l’hagués tingut a El Mundo, Pedro Jota no s’hagués deixat intimidar mai per tots aquests xulopiscines, caps de premsa dels gover de torn, que van amenaçant i posant condicions de quota per seguir escrivint. Per això El Mundo és un grandíssim diari i l’Avui un cagalló de colom infecte. Però tampoc podem comparar Espanya, un país amb una oposició ideològica sòlida, amb la petita Catalunya, un país de semarrugues que es fan dir catalanistes, que es vesteixen amb la bandereta i que després escriuen a la Vanguardia, que és una de les coses més fastigoses que li pugui passar a un diari, la avorrida i somnolenta neutralitat. Si aquest país no estigués plegat de rucs que compren el Periodico –són els mateixos que llegeixen aquestes coses que es fan dir “Los hombres que no amaban las Mujeres”- aquest diari per excel.lència escrit en català que és l'Avui, no necessitaria de tanta subvenció i per tant no dependria de les ordres del partit que governa i podria tenir una linea editorial ferma, independent dels Montillas, Zapateros, Aznars i la mare que els va parir a tots plegats. Ens hauria de caure la cara de vergonya que Sostres, que és un geni com Pla, com Xammar, com Espriu quan escrivia aquells poemes en prosa, hagi deixat de tenir cabuda a la premsa catalana. Es hora doncs Salvador que juntament amb d’altres periodistes autèntics –sou tan pocs- foteu alguna cosa gran, un diari de referència. Si li heu de mamar al Madí, al Mas, no sé, a qui sigui, els hi mameu una estoneta perquè posin els ous sobre la taula. Tot sigui per tenir premsa escrita en català d’un nivell semblant a El Mundo. Necessitem “El Mundo” català i sobretot necessitem lectors amb ganes de guerra com ganes en tenen els lectors espanyols que llegeixen i mantenen el Mundo. És el català un ésser incapaç de mantenir i per tant de comprar un bon diari escrit en català? Aquesta és la pregunta.

U.Q.V

Hi ha un borinot volant per Internet que es fa dir Un Que Vigila. El borinot es dedica a fer fitxes. Ell et vigila, diu, et vigila i et vigila i després ,patapum, et fot la fitxa. El borinot escriu bé i tot això, però és un pedant de campionat. Fila prim i té aquesta capacitat pròpia dels comissaris polítics de clinxar a la seva víctima i de extreure la seva sang de forma mil·limètrica, talment com si fos un borinot. Està dotat d’una espècie de supra-inteligència freda i calculadora semblant a la que deuria existir en èpoques més tèrboles. Els seus informes em recorden a la novel·la Vida i Destí i aquell acollonament que patien els Russos quan un comissari stalinista els hi feia el corresponent informe. Amb la diferència que el comissari stalinista t’enviava de pet a un gulag de Siberia ,i el borinot, en canvi, et fot una lleu picadeta i poca cosa més. A mi em fa gràcia que ell diseccioni les ànimes internautes com si estigués per sobre del bé i el mal, i em fa gràcia perquè per molt que pretengui adoptar una certa distància, una actitud magnànima, a ell també se li veu el llautó. No ens posarà contra la paret aquest mosquit de la blogosfera com si fóssim els seus nens, ni farà que prenguem consciència de la nostra -i la seva- absoluta irrellevància en aquest mon virtual, entre d’ altres coses perquè tot això ja ho sabem, ja captem que això dels blogs no és res més que una altra forma de vanitat...què significa escriure, sinó vanitat? Però potser a ell sí que li serviran les fitxes perquè baixi del cel a la terra i es doni compte que ell també és humà, i que per tant a mida que vagi fent fitxes, s’anirà descobrint ell mateix, anirà destapant-se ell mateix. I tot això sense que ell en sigui conscient. Perquè de tant examinar als altres al final a qui examines és a tu mateix.

Bloc tancat fins el Dimecres.

Me'n vaig directe a l'hospital. No és res greu, operen al meu pare d'una hernia Indigal., és diu així? Indigal?...no ho sé, aquesta terminologia mèdica està feta perquè no comprenguem res. És una operació menuda sense cap perillositat. En fi, que aquests dos dies toca romandre a l'hospital i vigilar que les enfermeres es portin bé. A la feina m'han donat dos dies de permís sense haver-los demanat expressament. Auuuu a donar-li ànims al pare i que tingueu tots un molt bon dia. Per la meva banda, estic ple d'optimisme...

The Doors Riders On the Storm

El gran Elies ,en el seu espectacular blog Dies De Furia em recoda aquesta obra d'art, Riders On The Storm, dels Doors.

Viatge amb Video

La meva dona vol anar als Estats Units, concretament està boja per visitar la ciutat de Nova York. Tenim la sort que en cas d’anar-hi podríem allotjar-nos a casa la seva tieta, cosa que reduiria molt el cost que suposa aquesta mena de viatges. A mi també em fa una mica d’ il·lusió visitar aquesta gran ciutat, més que res pels referents literaris de Capote a Brooklin, de Miller al Village i del gran Issac Bashevis Singer a Queens, tot i que preferiria quedar-me a casa meva per tal de no agafar l’avió i evitar tots els giravolts que hom ha de fer sempre que viatja. El cert és que no m’ha agradat mai viatjar, sempre m’he avorrit sobiranament amb els viatges. Acabo fins els ous i al segon dia ja voldria tornar cap a casa. De fet quan viatjo moltes vegades acabo abocat a una novel·la policíaca per tal d’evadir-me de tot allò que s'ha de visitar. O si hi ha sort em quedo a l’habitació de l’hotel mirant la tele i m’estalvio les caminates, les cues, i tota la mandanga que un ha de patir per veure tot i quan monument s’alci en aquella ciutat. La meva dona en canvi és una entusiasta dels viatges i és així que s’haurà de fer alguna cosa per satisfer-la . Ara per ara no tenim un duro i ni tan sols podem anar a Pamplona un cap de setmana, una de les ciutats que em faria il.lusió visitar. Però quan cobri un deute que tinc pendent amb el Ministeri de Foment, anirem a Nova York. Espero que no em prenguin per terrorista a l’aeroport ni que algú em tregui una escopeta per confondre’m amb un lladre. A tenor d’això últim us deixo un vídeo que em va enviar l’altre dia un amic. No us el perdeu. Com ell em va dir. “Jo ja m’he comprat dos, un per cada banda del llit". Encara ric amb aquest comentari. Heus aquí el vídeo.

Classes de Galloles.

Aquestes sociates extremenyes són la ostia. Ara els hi ha donat per ensenyar als nens i nenes a practicar la masturbació. Diuen que és perquè els nanos aprenguin a reconèixer el seu cos, i no sé quin cony de parides més al·leguen per justificar aquesta gran marranada. Hagués pogut tractar-se d’una bufonada divertida i haguessin pogut posar putes jovenetes amb bones tetes i bons llavis i bones mans per ensenyar als nens a agafar-se el membre i aquestes coses tan meravelloses que el creador ens ha proporcionat. Tot i que el nens saben molt bé com donar-se plaer sense necessitat de cap classe. Mireu si ho saben bé que quan comencen a gallolar-se-la també intenten auto-mamar-se el membre. Encara recordo quan jo ho intentava i aquella frustració per no poder ser capaç. Amb això de les auto-mamades Deu no acabà de fer-nos del tot perfectes. Aiii, si a la tendra edat de 14 anys hagués vingut una papalloneta a donar-me classes pràctiques de galloles. Mare de Deu, el favor que m’haguessin fet i el favor que li haguessin fet als meus amics. Quin fart de fer-nos galloles, Deu meu. Ens les fèiem en grup davant el televisor i amb una peli porno. Quins dies més pletòrics. Tot de membres en fila i vinga, dale que te dale. Però aquests nens extremenys, pobrissons, no tindran una puteta jove i dolça de professora que els digui – Mirad cariños, se hace así, esperar que ya os lo hago yo para que aprendais- sinó mestres sociates, de poca dutxa i poc perfum, aquestes seran les seves mestres, dones sospitosament insatisfetes que ,esclar, aconseguiran crear en el nen l’efecte contrari, és a dir, la gran arrugada. Pobres nens i nenes extremenyes, haver d’aguantar com les profes o els profes de natus treuen a la superfície una de les grans meravelles del mon, que socialitzin també les palles i les converteixin en una lliçó més d’una classe de naturals. Esperem que ho superin i no es tornin impotents de per vida.

Les manilles

Cal aturar-se i atendre als negres que venen cd al carrer. Aquelles mantes repletes de cd i els ulls dels negres atents per si la policia els hi estripa el dia. Els uniformes es passegen per la rambla de Vilanova però els negres no són idiotes, tenen el seu refugi a la via del tren. I la policia no gosa saltar a la via perquè es perillós i es jugarien la vida talment com se la juguen els negres per evitar la presó. Sí, he dit la presó. Cal aturar-se i veure què passa quan un uniformat atrapa un negre i li posa les manilles. De primer el duen a la comissaria i tot baixant unes escales, el deixen tirat en els grisos i foscos calabossos, on s’hi arriba a estar fins a 3 dies. Després passa a disposició judicial perquè ha comès un delicte i la pena de presó sol variar entre sis mesos i un any. Si et passa a tú -català que vius acomodat i amb pantalla plana al menjador i goses demanar a tot estranger que aprengui el catalllllaaaaà- no hi entraries pas a la presó, perquè tú disposes de diners i podries pagar la multa de mil euros que imposen com a pena substitutòria per evitar la privació de llibertat. Però ell, el negre dic, el que ven cd i Dvd al carrer, no disposa de mil euros i el pes de la justícia actua aquí de forma impecable. Entra a la presó, sí, sí, ho heu sentit bé, entra de dret a la presó i s’hi passa entre sis mesos i un any, depenent de quin sigui el volum de peces requisat. Bé, això passa a la Europa que tan es vanagloria d’haver esquerdat el murs, d’haver enderrocat els murs que la sotmetien a la tirania del comunisme. Ara el mur és un altre. No és físic, no el veus, és encara pitjor, invisible, ben invisible pels qui vivim fora d’ell, però ben present, ben transformat en cosa física pels desgraciats que estan a l’altra cantó. I per últim dir que si el negre pot ser capaç de reunir els mil euros per així evitar la presó, les Sgae, és a dir, la societat general d’assassins de la cultura, es queden un tan per cent de la multa. Tot sigui per poder pagar el palauet que tenen muntat a Boadilla del Monte.