El caos

Carreteres tallades, vies de tren tallades, gent aturada a les carreretes endins els seus cotxes sense poder fer res més que esperar a que el jovent vehement i entusiasta es cansés de la festa i marxés cap a casa. Gent endins els cotxes parats, segrestats, persones que potser tenien previst arribar a casa a una hora determinada per prendre's la medicació, per posar només un exemple, persones que tenien un pla d'actuació i que per culpa dels somrients joves, això sí, mancats de tota empatia, no van poder fer allò més o menys important que tenien previst fer.

Coartar la llibertat dels altres, segrestar-la sense el menor escrúpol, saber que per la vostra culpa hi ha milers de persones atrapades als cotxes, i malgrat saber-ho, continuar ballant a la carretera conscient del mal que esteu fent. L'estat pot haver empresonat al govern però vosaltres ahir vàreu empresonar a les carreteres milers de persones que cap culpa tenen de l'empresonament dels governants. No és molt pitjor l'estat que vosaltres: vosaltres que no teniu escrúpols a l'hora de privar de llibertat de circulació a persones innocents i que no tindríeu escrúpols en continuar privant-los de llibertat durant dies i dies si no fos que viviu tan bé que un dia a la carretera és divertit, però ahhhh dia i nit, dia i nit, a ras, amb el fred que comença a fer, és un patiment que de cap manera esteu disposats a suportar.

Permeteu que dubti de la vostra solidaritat real amb els governants presos; dubto i molt que us importin de veritat, molt em temo, de fet, que us importen poc, poc molt poc us importen. Despresos com esteu de tota empatia per posar-vos al lloc dels que ahir estaven aturats endins els cotxes i els trens ¿com us podríeu posar al lloc dels governants? No crec que tingueu imaginació. La vostra empatia no podria arribar a tant. Sou joves, només penseu en vosaltres, en la vostra lluita de cartó pedra que us fa creure que esteu fent quelcom històric, que sou protagonistes d'una revolució. Només això us impulsa. Si es tractés de sortir a tallar carreteres per la causa comunista, ho haguéssiu fet igual, només perquè el comunisme seria el que estaria de moda; haguéssiu llepat comunisme fins dir prou, i sortiríeu a reclamar comunisme com ara sortiu al carrer a fer veure que demaneu la llibertat dels presos, si bé en realitat sortiu a jugar a fer la revolució, malgrat que poseu aquesta cara d'enfadats quan pertoca.

Cares forçades, se us veu d'una hora lluny la vostra indignació forçada, en absolut sincera, les vostres llars sus esperen amb les calefaccions enceses i el plat a taula, i us oblideu ràpid dels presos quan us en aneu al llit i us tapeu bé amb el nòrdic. Voleu sentir la indignació, la voldríeu dins vostre, i que fos sincera aquesta indignació, que fos real el patiment que dissimuleu, però no és així, i ho sabeu, sabeu que tota la vostra indignació no és res comparat amb la indignació que sentiu quan no teniu els diners suficients per comprar-vos un iPod o una moto i encara heu d'estalviar més. O un cap de setmana frustrat, un pla encomiable que teníeu tancat i encabat es frustra, això us enrabia de veritat, però un govern a la presó, permeteu-me que dubti i molt de la vostra real indignació.

La trampa de l'independentisme

La principal característica del procés independentista no és el seu tarannà democràtic sinó tot el contrari el seu tarannà antidemocràtic. L'independentisme va perdre unes eleccions en vots el dia 27 de setembre, i com sabien que amb aquests resultats no podien fer una DI (tal com tenien projectat en el seu programa electoral) van optar per una via intermèdia, van optar pel camuflatge, van optar per fer un referèndum que ara volen fer servir per silenciar els resultats del 27S i de retruc substituïr-los per una nova majoria clamorosa que per art de màgia emergeix gràcies als bons resultats d'aquest referèndum. El SÍ ha guanyat de carrer- ens diuen.

En realitat, però, l'independentisme no té majoria, atès també que els resultats de participació d'aquest referèndum, i tenint en compte totes les irregularitats en el recompte de vots, van ser del 43%. Cal posar de manifest que els cops infortunats de la policia es fan servir per disfressar encara més aquesta falta de majoria, s' utilitzen els cops mediàticament per donar legitimitat als resultats i dir-nos que l'1 d'Octubre és un clar mandat democràtic del poble. Els cops de la policia per bé que poden ser injustos o desproporcionats, no poden donar legitimitat democràtica a una DI en aplicació d'un referèndum en què va participar un 43% dels catalans.

Intenten per tots els mitjans apel·lar a una majoria que no tenen, i disfressen aquesta falta de majoria amb un referèndum que també gràcies als cops repressors de la policia volen fer-los servir (els cops) per revestir de veracitat l'argument que en efecte tenen majoria quan en realitat continuen sense tenir-la. Com si els cops poguessin comptar-se en vots també. Els cops, per molt injustos que siguin, no substitueixen la realitat d'una falta de majoria democràtica evident per tirar endavant una declaració d'independència. Aquest és principal problema que té l'independentisme. La seva falta de majoria. Per això no volen sentir-ne a parlar d'eleccions, perquè saben que les tornarien a perdre en vots i segurament encara baixarien i haurien de tornar a inventar-se un segon referèndum o qualsevol escenificació de protesta a través del vot que pogués substituir de nou aquesta falta de majoria democràtica evident.

El problema de l'independentisme no és la Constitució, no és el senyor Rajoy, no és el 155, no és el rei, no és en definitiva el principi de legalitat, el problema és la seva falta de majoria. Sense una majoria clara que legitimi quelcom que afecta drets fonamentals, i una DI els afecta en primer grau, no poden vendre el seu full de ruta enlloc; ningú pot atorgar credibilitat a un procés de ruptura que no té el suport ni de la meitat dels catalans. Podem parlar de via eslovena, però a Eslovènia tothom volia la independència. Podem parlar de Kosovo, però a Kosovo tothom volia la independència. Podem parlar del mur de Berlín però tots els alemanys volien que caigués el mur de Berlin. Si un dia tothom, o una gran majoria de catalans, dóna suport a la independència, no hi haurà estat que pugui parar la consecució exitosa d'una república catalana, entre altres coses perquè a més tindran raó. Però quan no tens el suport ni tan sols de la meitat dels catalans ja pots fer eslògans de democràcia, ja pots tapar-te la boca, ja pot apel·lar a Turquia, ja pots fer simulacres de referèndums, ja pots omplir els carrers de gentada, que si al final els vots són els que són, aquests eslògans es converteixen en paper mullat perquè no vénen fonamentats per la realitat.

L'independentisme s'ha passat de rosca en el temps. Es vol proclamar la República quan l'única manera de proclamar-la amb èxit és tenir la majoria del poble a favor teu. D'altra banda el fracàs està assegurat. El fracàs i la frustració de saber que en el fons no tens raó.