Quim Torra i la veritat

L'independentisme català ha escollit Quim Torra com a nou president de la Generalitat. L'independentisme català es fonamenta i sempre s'ha fonamentat en el pensament de Quim Torra. No té una altra ideologia. Els independentistes poden confondre's o inclús disfressar les seves aspiracions afirmant que és de l'estat espanyol que es volen separar o que és per motius històrics que es volen separar, però en realitat és de la gent espanyola que es volen separar, i es volen separar de la gent espanyola perquè la ideologia independentista sempre s'ha basat en el fet que els espanyols són bèsties inferiors als catalans i és per això que ens envien a la policia a atonyinar-nos com escrivia ahir Bernat Dedeu; i en lògica conseqüència és per aquesta brutalitat que els catalans hem de viure fora d'Espanya i amb una frontera amb els espanyols, per tal que no ens infectin amb la seva inferioritat racial. 

Aquesta i no cap altra és la ideologia independentista-nacionalista des de Lluís Companys, passant per Heribert Barrera, continuant per Pujol, Duran i Lleida, i un llarg etcètera de xenòfobs que en el seu dia van manifestar expressament el mateix que diu Torra. Duran i Lleida ja deia en campanya electoral que a Catalunya no hi cabem tots. I Pujol, amb referència als andalusos, que eren homes destruïts i anàrquics de mentalitat pobríssima. 


Per quin motiu els independentistes sempre han mirat al Nord? Com més al Nord més lluny estan dels espanyols, una llunyania física que equival a una proximitat amb persones del Nord que segons la ideologia independentista són més netes, més felices, més cultes que no pas les persones espanyoles que són brutes, incultes, innobles i bèsties. L'independentisme no es vol desfer de l'estat espanyol, això és del tot secundari i serveix de disfressa per ocultar aquesta ideologia de fons xenòfoba, és dels espanyols que es vol separar, de les persones espanyoles és que es vol separar. 


No és que els independentistes siguin conscientment racistes, o inconscientment racistes, però la ideologia que ells recolzen i per la qual s'han deixat seduir és una ideologia essencialment xenòfoba en tant per raons únicament i estrictament xenòfobes és absolutament necessari que els catalans visquem separats per una frontera amb els espanyols, ja que els espanyols no saben fer res bé. Són lladres que com a tal només saben constituir un estat lladre al contrari dels catalans que sabríem fer un estat que no fos lladre, bèsties que com a tal només saben tenir un estat que envia policies a atonyinar als catalans, al contrari dels catalans que sabríem fer un estat amb policia que no atonyinés a la gent. El espanyols són invasors i nosaltres necessitem una sola llengua pròpia que no es vegi amenaçada per la llengua castellana que és la llengua dels espanyols: saquejadors per naturalesa en contraposició a la llengua catalana que és la pròpia dels catalans, que no saquegem. 


Per això Quim Torra, amb tota la patuleia de barbaritats que ha dit, ha pogut ser president de la Generalitat amb l'aplaudiment de tota la classe política independentista. I segurament per això Puigdemont va designar Torra justament per aquest cúmul de tuits i articles xenòfobs. I és que esgotades les possibilitats que atorgava el somriure processista, només els quedava com a arma de batalla o d'orgull desvetllar la veritat que sempre ha bastit la seva ideologia. La veritat xenòfoba de tota la vida, per descomptat.

Hipocresia groga

Els mateixos votants independentistes van ser víctimes de la violència psicològica practicada pel govern de la Generalitat. Estaven atemorits que potser això del procés fos alguna cosa més que una rondalla. En els dies anteriors a la proclamació de la república els independentistes òbviament també sentiren pànic. També ells tenien la seva feina assalariada, o les seves petites i mitjanes empreses, el seu statu quo ben treballat, una qualitat de vida molt alta que tampoc volien perdre.

Va arribar un moment que els independentistes foren conscients que potser haurien de fer un Maidan amb el risc que això suposava per la seva mateixa integritat física i també ells es van sentir terriblement amenaçats per una ficció que semblava es podia convertir en realitat. Quan els bancs i les empreses van començar a marxar i es va veure clarament que la Unió europea no faria absolutament res i en definitiva que la Catalunya pròspera que els dirigents havien promès era en realitat una gran farsa, en aquest moment també ells interioritzaren la possibilitat real de la pobresa, la pobresa física, i en aquest sentit també ells en definitiva foren víctimes d'aquesta violència psicològica exercida pel govern de la Generalitat.

En els dies posteriors a l'1 d'octubre els militants independentistes manifestaven en públic que estaven molt engrescats, però en privat estaven sobretot aterrits de por. Va haver-hi un moment -i d'això n'estic convençut- que la gran majoria va voler que el cop fracassés. I de fet, quan el cop va fracassar i quan es va saber que tot era ficció, que no hi havia res preparat, que tot era paper mullat i, en acabat, es va aplicar el 155 amb aquesta parsimònia i sense que passés res de greu, n'estic convençut que molts d'ells respiraren tranquils, i feren un brindis mental, ells els primers, a favor de l'aplicació del 155. Saber que en comptes de tastar la possibilitat real de la pobresa res de tot això passaria, i la vida continuaria molt més serena i tranquil·la, i podrien continuar gaudint de la seva estabilitat econòmica, que és sobretot allò que sempre els ha importat, i no aquesta gran comèdia de Catalunya. ¡Quina pau! ¡Quin reconfort deurien sentir!

Ara poden vestir de groc però el llacet traspua un alè de repòs, d'un cert assossegament, assenyala el contrast entre el preu que els votants independentistes podrien haver pagat i el preu nul que pagaren gràcies a l'aplicació del 155. El llacet és símbol de la hipocresia que gasten aquells que diuen patir tant pels presos o per l'aplicació del 155 mentre gaudeixen (i d'amagat en donen gràcies) de la vida ordenada i estable i segura que els ha proporcionat la bona aplicació de la Constitució espanyola.