No volen signar, volen fer processisme

Queda clar que totes aquestes dimissions, expulsions, purgues, com alguns n'han dit, no són més que part de la disfressa que el govern utilitza per acabar de vestir la farsa del procés. Tot és mentida i fet de cara a la galeria. Dónen una aparença de radicalitat processista per quan després hagin de fer marxa enrere no se'ls pugui retreure que no van fer tot el que van poder. També és un mecanisme, el de la purga, que almenys de moment lliura als dirigents de no signar res que els comprometi de veritat. Mentre van purgant, i la gentada es creu la comèdia que van del tot en serio, s'estalvien no signar res a la vegada que aconsegueixen que les emocions de la gentada se centrin més en la purga, en aquesta aparença de determinació que dóna la purga, que no pas en la inexistència de la signatura d'actes jurídics, que són els que vertaderament podrien comprometre de veritat als herois del procés. Purguen però no signen. Purgar els surt gratis, signar no.

Es nota tant que romanen als despatxos pensant com fer-ho perquè la signatura i posterior desobediència del TC no els dugui a la presó. Es nota tant que no saben com signar quelcom sense posar en risc el seu patrimoni. Creuen que si Mas en certa manera va aconseguir fer un 9N sense que tingués conseqüències penals greus, ells també haurien de poder saber fer un altre 9N disfressat de referèndum vinculant sense patir conseqüències penals greus. Voldrien que l'estat intervingués ja, abans, en tot cas, de signar res vertaderament comprometedor, per així quedar ells com uns herois sense en realitat haver pagat el preu. Voldrien que l'estat intervingués abans de qualsevol signatura, i per això forcen el folklore al màxim, (part del folklore són les purgues esclar) per aconseguir que l'estat es posi de veritat nerviós i cometi algun error interventor que els doni aire i els eviti haver de signar acte jurídics vertaderament comprometedors

Només veure com els escrividors dels diaris digitals del procés –sempre equivocats- diuen que Puigdemont està matant el processisme ja senyala precisament com està de viu el processisme en realitat, i l'obcecació amb què els dirigents el volen continuar practicant.

No volen signar, volen fer processisme, continuar fent processisme. Allargar la farsa ad infinitum. Són i continuen sent processistes i forçaran el simbolisme al màxim. Així com van anunciar la no-llei del referèndum en un teatre, o ara han fet ús de les purgues, en uns dies diria que veurem ocurrències folklòriques que donaran una aparença de radicalitat cada vegada més ferma, tot per no haver de comprometre's de veritat amb una desobediència que podria dur-los a la presó sense que la comunitat internacional mogués un dit i, el que més els inquieta, sense que la vida social a Catalunya deixés de rutllar amb plena normalitat. Van jutjar i condemnar Mas i no va passar res de res. Els podrien condemnar a ells i no passaria res. Ho saben i per això no signaran res que els comprometi més enllà d'una lleu inhabilitació temporal.

És el patrimoni en realitat

L’instint de Marta Pascal fou sortir ràpid a defensar Baiget perquè ella mateixa pensa exactament el mateix que Baiget. El mateix marit de Pascal és cap de gabinet de l'ex-conseller ja destituït Baiget, vull dir, el seu marit cobra un sou descomunal que, ajuntat amb el de la seva esposa, dóna per comprar la caseta a la costa brava, la piscina pels nens, els dos cotxes amb plaça de pàrquing inclosa, totes aquestes comoditats tan importants en la vida familiar burgesa, i que òbviament cap dels dirigents polítics estan disposats a posar en risc per una causa d'impossible realització com és la independència de Catalunya.

A Pascal, tal com a Baiget, i a la majoria de càrrecs de la Generalitat, se'ls escapa el riure quan es tracta de parlar seriosament de la independència, se'ls escapa el riure quan han de cantar aquests eslògans de la Catalunya oprimida, la Catalunya colònia; me'ls imagino en família anant a la casa de la Cerdanya mentre xerren de la seva llibertat. De veritat s'ho creuen, de veritat vosaltres creieu que s'ho creuen? Tu, processista de classe mitjana que voldries arribar sense problemes a final de mes, entenc que et vulguis creure la comèdia de la Catalunya rica i pròspera on tothom menjarà llagosta cada dia. Però la Marta Pascal?, el marit de la Pascal?, tots aquests consellers i caps de gabinet que viuen a cor que vols, que justament pel fet que no hi ha cap revolta, justament pel fet que el sistema funciona prou bé (sobretot per a ells) poden comprar-se el quatre per quatre desitjat; de debò creus que estan disposats a jugar-se el patrimoni? Jugar-se'l per aquesta Catalunya independent amb què ni creuen.

Ara pot semblar que van a per totes, i precisament és aquest el pla, semblar que van del tot en serio. Per això Baiget s'ha equivocat dient la veritat justament ara que es tracta d' aparentar la màxima valentia per quan arribi el dia del pas enrere no sigui dit que no van voler arribar fins al final. Tots aquests tuits passats de rosca del Puigdemont no són més que aquest treure pit, aquest mostrar-se el més "dement" possible. Cal aparentar que el propòsit del referèndum és real, i que van per a totes: una actitud aquesta pròpia de qui sap que haurà de recular i, sabent-ho, fa tot el possible per mostrar amb anterioritat que la rebel·lió és un fet; per compensar després la reculada. Per això s'ha destituït Baiget, per això la intransigència de Puigdemont amb tot aquell que mig destapi la farsa. Baiget ha comès l'error de dir la veritat, de ser un "xivato", de posar de manifest la mentida. I això és imperdonable, justament ara que es tracta d'aparentar que no ens importa la segona residència estiuenca si es tracta de lluitar per la llibertat de catalunya.

De sempre que la ideologia ha estat la piscina d'aigua transparent, òbviament, la caseta a Begur, els diners per anar de viatge a Eurodisney amb la canalla. Aquesta és la ideologia. No pas la independència, no pas la llibertat de Catalunya, no pas el cant dels segadors. Però cal amagar-ho. Cal amagar que en realitat se'ls en fot la independència, i que és el cotxe de 40 mil euros el que importa en realitat, la piscina en realitat, la casa de la Cerdanya, en realitat. És el patrimoni en realitat. Aquesta és la seva única i vertadera ideologia.